GIFTED_ADULTS
Barcelona, 18 de setembre de 2022
L’aprenentatge en l’alta capacitat intel·lectual probablement és un dels grans reptes en el camp de l’educació. Tot educador i investigador de les Altes Capacitats o superdotació (gifted) cerca com aconseguir harmonitzar un creixement personal que es conjugui en un esperat i suposat “desenvolupament del talent”. Trobar el mètode infal·lible per aquests alumnes de característiques tan peculiars, ha estat des que apareixen els primers estudis d’Alfred Binet sobre la intel·ligència, en la seva primera escala psicomètrica, objecte d’anys de treball a la recerca de programes que puguin resoldre els aspectes cognitius i no cognitius d’aquest alumnat.
I quins són, doncs, els entrebancs que es troba el docent davant d’aquests alumnes? Quina de totes les diferents conceptualitzacions del que entenem per Altes Capacitats intel·lectuals és la correcta o la que més s’aproxima a la realitat? Exactament de quins subjectes estem parlant? Trobar la fórmula perfecta esdevé un impossible, i la raó, l’alta complexitat que envolta la personalitat d’aquest alumnat.
En aquesta entrada l’enfocament es dirigeix en un grup molt particular, així doncs, l’exercici de centrar l’atenció ajudarà a evitar perdre’s en el gran oceà d’una falta de conceptualització clara i precisa.
En paraules de Leta Hollingworth per entendre la magnitud de la tragèdia:
“Molts reformadors han mort a les mans d’una munió que intentava millorar en la creença que altres éssers humans poden i deuen gaudir del que ell gaudeix. Aquesta és una de les lliçons més doloroses i difícils que tot nen superdotat ha d’aprendre si es vol que el desenvolupament personal avanci amb èxit. És més necessari que s’aprengui això que es domini qualsevol matèria escolar. No aprendre a tolerar de manera raonable la insensatesa dels altres condueix a l’amargor, la desil·lusió i la misantropia.”
Podem estar, o no, d’acord amb el significat i naturalesa de les paraules d’Hollingworth, però el que és una obvietat és l’existència d’una població que presenta unes característiques psicobiològiques [1] complexos. I és important remarcar aquest factor per poder comprendre quins són els elements que configuren una manera de ser, que a certs individus els pot arribar a generar dificultats en el període d’escolarització, a una adaptació en correlació als seus parells d’edats, amb problemes que poden repercutir negativament en la vida adulta.
El fet de tenir dificultats en l’adquisició de les competències bàsiques i els problemes psicològics que se’n puguin derivar poden ser devastadors. I tot, per un procés de neurodesenvolupament asincrònic.
Nens precoços, superdotats, zebres, d’alta capacitat…
Molts noms per parlar de la mateixa població:
Els primers senyals, les diferències individuals, apareixen en els mesos prenatals, però difícilment seran tinguts en compte si no presenten dificultats remarcables, o bé, alguna característica molt excepcional. Els senyals, en tot cas, solen ser positius i d’una certa precocitat, per exemple, en el seguiment ocular de la mirada, en el somriure, a nivell psicomotriu, o més endavant en l’adquisició ràpida i de forma autodidàctica de la lectura; poden presentar alteracions en la fase REM del son, dificultats d’adaptació a la llar d’infants, entre altres. Pot aparèixer, també, en algun individu un nivell de precocitat supracognitiu (aquests serien els que coneixem per nens prodigi), excepcions dintre l’excepció de la població que ens ocupa.
Estaríem, doncs, davant senyals de precocitat que poden arribar a ser rebudes dintre de la normalitat per no tenir referències contrastables, però, més endavant seguiran amb moviments clars de lideratge respecte als seus parells; a una forta empatia respecte als companys de classe; a la capacitat en la resolució dels problemes que sorgeixen en el si del grup on es mou; a disposar d’una gran creativitat en el joc, d’inventiva d’aquest, etc., etc., etc.; i a la vegada, poden aparèixer dèficits en el llenguatge, en l’escriptura, en la comunicació oral en públic, por i retraïment, mostres d’intensitat emocional que conduiran al nen o nena a passar d’estar a dalt de tot del cim, feliç, totalment adaptat i assolint tots els continguts en matèria escolar, i, fins i tot, per sobre de la mitjana, a caure en el més profund dels abismes, a entrar en un estat de nerviosisme, d’angoixa i d’ansietat per finalment arribar-lo a portar al col·lapse total, amb somatitzacions com mal de cap, de panxa, tensió muscular, plor intens, pànic, per finalment entrar en ple burnout generant-los una forta fòbia escolar.
Aquest moment desconcertant per mestres i pares sol produir-se o sol arribar a les edats d’entre els 8 i 9 anys, en plena època de pubertat, en plena poda sinàptica. I aquest factor, el de la poda sinàptica juga un paper importantíssim per poder entendre el que està succeint; període de summa importància que s’allargarà fins ben entrada l’adolescència com a pas necessari de la vida infantil a l’adulta. Moment aquest, de la màxima capacitat cognitiva i que paradoxalment en aquests nens, els pot portar al col·lapse.
Els treballs d’investigació apunten a motius de desenvolupament biològic, dels quals en són responsables una baixa connectivitat entre hemisferis, bàsicament de l’hemisferi esquerre (verbal) amb el dret (més espacial, d’abstracció i de resolució) [2]; del funcionament de tres xarxes neuronals d’alt nivell com són la d’atenció, l’executiva i la per defecte, aquestes dues darreres en un funcionament per oposició; d’una activitat de captació de la informació interna i externa elevada per una mielienització més robusta, tant en velocitat com en quantitat; i la d’un potent funcionament del sistema límbic encarregat de la part dels sentiments i les emocions, que implementa un conjunt de factors que dispararan tot el sistema nerviós donant com a resultat una hípersensibilitat sensorial i emocional elevada, en definitiva, un moment on causes externes poden afavorir una tempesta perfecta. L’alumne entra, doncs, en una situació totalment de desconcert en ell mateix, sense saber exactament que és el que realment li està passant.
Els treballs neurocientífics indiquen que un excés de consum d’energia per una sobreestimulació infligida i de caràcter extern en l’organisme, però sobretot en l’òrgan que més en consumeix (el cervell arriba a consumir un 30% del total) i disposar d’aquesta hipersensibilitat sensitiva i emocional elevada, incrementa l’activitat cerebral de manera natural, és aquest mecanisme o procés el que afavoreix la creació de gran quantitat d’espines dendrítiques, per tant, sobreestimular incrementa aquest mecanisme que provoca un excés d’estrès important en aquests alumnes que repercuteix en l’expressió de símptomes d’inhibició intel·lectual, de possibles trastorns generalitzats d’ansietat, de TDAH, etc.
Cal tindre present que l’espectre és ampli i no es pot generalitzar a tot el col·lectiu.
Així i tot, aquest consum que infereix en la formació i producció d’espines dendrítiques en gran quantitat, per la precocitat anteriorment citada resultat d’aquesta capacitat cognitiva per sobre de la mitjana i d’aquesta adquisició àvida de coneixements (aquests són els fixats en les dendrites) són els que porten al nen o nena a la situació, molts cops, de nerviosisme extrem.
Aquest funcionament cognitiu, més tot un conjunt de factors externs dona com a resultat una capacitat metacognitiva important com a característica clau per entendre la psicologia del nen dotat intel·lectualment, i, per tant, a una hiperconsciència per l’edat difícil de conduir per ell mateix. Capacitats superiors, tant a escala d’introspecció interpersonal com a una ressonància amb els altres, que permet a aquests nens tenir una gran capacitat d’anàlisi intrapersonal, que alhora afegeixen complexitat i dificultats de comprensió del seu jo subjectiu amb l’entorn, situant-lo en un decalatge respecte als seus parells important: és el què els psicòlegs escoltaran a les primeres consultes de: “no sé com relacionar-me amb els companys i companyes.”
Sabem que la majoria van bé, però en aquest article ens volem centrar en aquests citats anteriorment, i en concret amb els que presenten dificultats escolars severes on els mecanismes neuropsicològics s’han de tenir presents, sinó, tot intent de (re) conduir a l’infant potser fins i tot contraproduent. Cal estar atents, molt atents al procés que s’inicia. Pot arribar a tenir una duració en la fase aguda de sis mesos a dos anys i s’ha d’explorar i descartar si pot haver-hi algun trastorn d’aprenentatge o neurodesenvolupament, una bona praxi és no forçar la criatura i intentar adaptar els aprenentatges al seu ritme. [3]
Les discussions al voltant de si hi ha una llegenda negra o no sobre si els superdotats tenen problemes psicològics per se, no hi entrarem; discutir sobre definicions; percentatges o criteris d’identificació i conceptualització no afavorirà que el nen, nena, adolescent, jove o adult si s’escau, millori. L’important és l’observació de l’alumne i la seva necessària i indispensable personalització de l’educació. Aquest, és, doncs, el primer element a tenir en compte, la personalització, no la individualització de l’educació. La primera és la que ens interessa, la que s’adapta a les necessitats, circumstàncies i característiques de l’alumne, la segona seria a una ensenyança determinada. I per no fracassar en l’intent, hem de conèixer quins són els aspectes cognitius i observar des de la normalitat els aspectes no cognitius.
Si analitzem el funcionament cognitiu sota el criteri de categorització d’aquesta població, trobarem que per norma general no presenten problemes d’aprenentatge, més aviat presenten certes facilitats i amb resultats inclús sobre la mitjana, la majoria d’alumnes d’Altes Capacitats no presenten problemes més enllà de la norma, hi ha estudis que assenyalen, això sí, un possible excés d’ego que convé treballar, i poca cosa més a afegir…
Llavors, on és el dubte? Per què hi ha tot un cos de literatura on es parla d’aquesta població amb dificultats d’aprenentatge i d’uns índexs elevats de fracàs escolar? És cert o s’ha magnificat?
La meva opinió no crec que sigui rellevant, ni aporti més al debat que la realitat observable que esdevé en el dia a dia dintre les aules, que segons aquest treball del psiquiatre Miquel Casas [4], un de cada cinc alumnes presenta dificultats d’aprenentatge i amb tota seguretat en aquest percentatge hi trobaríem aquesta població representada, objecte d’aquest article.
En alguns casos pot arribar al diagnòstic d’algun dels trastorns de neurodesenvolupament o d’aprenentatge, però, segons les dades de què es té constància hi hauria una prevalença aproximada similar a la resta de la població. Entre l’1 i el 3% de la població són les dades aproximades dels nostres dotats intel·lectuals. I el nostre objecte d’estudi dintre d’aquests percentatges, seria, per tant, extremadament minoritari. El fet de poder presentar simptomatologia compartida o superposada amb trastorns del neurodesenvolupament com són el TDAH o la Dislèxia i totes les que se’n deriven: disgrafia, dispràxia, discalcúlia, disortografia, etc. fan intuir que passin a formar part del gruix, en part, de l’estudi abans citat. La qual cosa indica que el que a França es té present, aquí encara és una utopia. Aspecte aquest darrer de certa gravetat.
Com ajudar a aquests nens i nenes a tenir una escolarització la més harmoniosa possible i que assoleixin les competències, habilitats i coneixements necessaris?
Doncs, la resposta sol ser que falta formació dels docents, formar-se és la resposta fàcil, però, formar-se amb què, amb una especialització sobre trastorns del neurodesenvolupament? Amb els trastorns d’aprenentatge? Si hi ha els orientadors, els psicopedagogs i psicòlegs, és evident, però, no és suficient, cal saber de psicologia, de biologia humana, de neuropsicologia del fenomen de la dotació intel·lectual; no obstant això, si no està ben categoritzada i reconeguda, difícilment podrem avançar en la correcta atenció que necessiten.
Per tant, ni és suficient, ni possible, com tampoc pot haver-hi una escola per cada nen amb dificultats, però si podem tenir en compte aquest procés asincrònic, entendre aquestes discrepàncies amb unes precocitats elevades en comprensió verbal, però dificultats en expressió no verbal, en l’escriptura, en la comprensió lectora, en el llenguatge o fins i tot, arribar a una forta inhibició intel·lectual com ja he citat anteriorment.
Aspectes a tenir presents, a estar molt atents als moments claus durant aquests processos de neurodesenvolupament llargs, als d’un aprenentatge també llarg i amb dificultats en segons quines matèries i competències, i tenir molt presents les habilitats genuïnes de l’alumne. Cal adaptar el temps i l’espai a les seves necessitats, sense fer res més extraordinari que parar atenció a les dificultats, parlar-les i analitzar-les amb ell o ella fins que trobi la seva manera de superar els possibles obstacles.
Les superposicions, els entrellaçaments, les similituds entre tota la simptomatologia que es deriva de condicions com el TDAH, l’Asperger, el cervell dislèxic amb una alta capacitat i dels perfils heterogenis que compartim zones comunes, però necessitats diferents, són de tal complexitat que necessitaran paradoxalment més temps per consolidar els aprenentatges.
Cal entendre que un diagnòstic diferencial no pot ser realitzat en l’àmbit escolar, necessita especialització i equips multidisciplinaris, cal entendre que un trastorn de neurodesenvolupament té diferents graus, que succeeix en un espai i temps determinats fins que l’infant assoleix el creixement maduratiu; cal adonar-se i reconèixer que existeix aquesta població de necessitats educatives especials i de suport específic. Cal estar obert a l’experiència, aquest és la clau del possible enigma.
En el seu dia vaig escriure una carta a la psiquiatra infantil Concha Ramirez, pionera i especialitzada en TDAH per traslladar-li que les categoritzacions són útils en el camp mèdic i d’investigació, però molts cops aquest criteris poden conduir a un diagnòstic erroni, aquest era el meu objectiu. Ara, ens uneix una gran amistat, he fet una nova “germana” (em diu “hermano”) i el seu diagnòstic respecte a mi, és: “no cumples los criterios del TADH”.
Crec que val la pena afegir a aquest article la carta que li vaig enviar:
Carta a psiquiatra especialitzada en TDAH
Buenos días, Dra.,
Antes de ponerme a escribir me he vuelto a leer el artículo de Peter Sterling…[5]
¿Y cuál es mi interés por hablar con usted? Pues el poder contrastar lo que creo haber entendido, porque he visualizado la superposición que puede haber entre la Alta Capacidad Intelectual (ACI) y el Trastorno por Déficit de Atención con Hiperactividad (TDAH).
Hay una fina línea que de no ser detectada en niños/as, jóvenes y adultos puede conducir a errores de diagnóstico y crear graves problemas de desarrollo. Por ejemplo, brotes psicóticos en la vida adulta. También lo contrario, no diagnosticar el TDAH, en esa posible doble excepcionalidad, no ser tratado correctamente.
Llevo investigando sobre ACI desde el primer día y año (2017), que junto a nuestro hijo pequeño nos identificaron ACI. Mi hijo tuvo a la edad de 9 años ataques de ansiedad y generó fobia escolar por posible Burnout no diagnosticado. En cambio, yo estaba en el momento de más “iluminación”
de mi vida, pura paradoja.
Si el tema del TDA/H en España es controvertido y difícil de aceptar (Marino), alrededor de la ACI se ha generado un marco mental muy alejado de la realidad. Los retos a superar son enormes. Toda mi formación (documentación, autores, etc.) la realizo fuera del territorio nacional, no en cambio una intensa actividad – no profesional – organizando grupos de trabajo con adultos ACI, y colaborando con profesionales del sector.
En este sentido, lo detectado es que hay aspectos neuropsicológicos que se superponen sin lugar a dudas con diferencias de gran sutileza que al propio sujeto pueden llegar a confundir, a mi mismo hasta hace bien poco, a no entender exactamente que le sucede. El perfil más heterogéneo lo visualizo como un lugar frontera, y no como un continuo, sino más bien con la idea que Karl J. Friston trabaja sobre el principio de la energía libre, es decir, lo entiendo no en la idea (continuo) de como si de una recta numérica se tratara, sino más bien un lugar donde hay superposiciones y vacíos dónde lo óptimo y necesario sería localizar/conocer las posibles
disociaciones cognitivas que se producen. Con el TEA (Asperger) puede suceder algo parecido…
Una mente inquieta con un CI elevado (sin o con TDA/H) con un funcionamiento de alto nivel en las redes de atención, ejecutiva y por defecto (estas dos últimas en oposición) dan como resultado unas diferencias individuales de una enorme complejidad, con habilidades metacognitivas que aportan al sujeto una gran capacidad de superación y aprendizaje, pero si el trastorno está presente vuestro papel es fundamental.
Se me hace difícil explicarme más extensamente en este primer mensaje, una charla por videoconferencia podría ampliar mucho más la información, y por supuesto escuchar atentamente todo su bagage profesional.
Gracias, y reciba un cordial saludo,
Gifted Adults
PD: Continuem treballant per comprendre, generar coneixement, compartir-lo i intentar obrir l’experiència en aquest procés d’aprenentatge constant. Sí, una persona amb dotació intel·lectual no és més intel·ligent que una altra que no ho sigui, és una persona amb una condició que inclús li pot arribar a complicar molt la vida, és una persona amb una forta càrrega cognitiva, amb estratègies de pensament més analítiques i crítiques que sintètiques, tant o res més que això…
L’herència genètica, l’entorn, la força interior i la sort (Dabrowski) faran la resta.[6]
En aquest viatge de la vida hi som tots, aquests nens i nenes tenen el dret a ser compresos en la seva complexitat. Si has llegit fins aquí, gràcies i comparteix!
Ferran Casadó Alsina
Emprenedor, autodidacta, pintor, pensador, educador no formal i investigador de la vida.
Barcelona, 18 de setembre de 2022
Bibliografia
- Psicobiología de las altas capacidades intelectuales. Una revisión actualizadaM. Isabel Gómez-León Departamento de Psicobiología, Universidad Internacional de La Rioja, Logroño, La Rioja, España
https://www.sciencedirect.com/science/article/abs/pii/S1134593419300430?via%3Dihub2. - Nusbaum F, Hannoun S, Kocevar G, Stamile C, Fourneret P, Revol O, et al. Hemispheric differences in white matter microstructure between two profiles of children with high intelligence quotient vs controls: A tract-based spatial statistics study. Front Neurosci. 2017;11:173, http://dx.doi.org/10.3389/fnins.2017.00173.
- Positive Disintegration, Kazimierz Dąbrowski Little, Brown, 1964
- Neurodevelopmental disorders among Spanish school-age children: prevalence and sociodemographic correlates
Rosa Bosch, Mireia Pagerols, Cristina Rivas, Laura Sixto, Laura Bricollé, Gemma Español-Martín, Raquel Prat, Josep A Ramos-Quiroga, Miquel Casas
DOI: 10.1017/S0033291720005115 - http://fundipp.org/una-manana-con-una-mente-errante/
Gifted_Adults 